N’estem tipes!

 N’estem tipes. Fartes d’haver de posar de manifest de manera sistemàtica la incompetència governamental en matèria de gènere. 

En el darrer ple municipal, ni més ni menys que el regidor de Seguretat Ciutadana, Joan Manel Montfort, que representa que ha de vetllar per la nostra integritat física, va fer una intervenció del tot intolerable: 

“Els dispositius del servei d’igualtat (de la festa major) han estat excel·lents. (…) Sempre passaran coses. (…) Els hi asseguro que aquestes dades moltes ciutats les envejarien, moltes ciutats, per no dir la majoria”. (…) Hi ha hagut 0 agressions sexistes, d’abusos un que tots coneixem i a càrrec dels punts liles s’ha fet una intervenció per una persona que havia tocat diferents dones i que no se la va poder localitzar. (…) Des de La Barraca es diu que va registrar sis agressions més, però no són dades oficials. Tots sabem com funciona això de La Barraca. (…) Si ho comparem amb els robatoris a domicili, que han estat vint-i-un, els hi diem a les persones que els han patit de posar punts liles per sensibilitzar-los? (…) Ha estat un èxit. (…) En més de 50 hores, hi ha hagut una sola denuncia. (…) Posem les coses en la seva justa mesura.” 

No sabem si tot aquest reguitzell de comentaris són fruit de la ignorància o del cinisme en estat pur. Què ens vol dir l’Ajuntament, que si pateixes una agressió sexual i no la denuncies, no l’has patit? Són equiparables els robatoris a les agressions per raó de gènere? 

Els grups de l’oposició (CUP, VeC i ERC, per ordre d’intervenció) només li demanaven més mesures per garantir la seguretat de les dones i, en lloc de reconèixer que cal destinar més pressupost i accions en aquesta qüestió, va desqualificar a col·lectius que treballen de manera altruista i voluntària per un oci nocturn segur. 

Si destinessin les mateixes energies en aplicar el protocol contra les agressions que les que gasten en justificar la seva inoperància, potser de nit no ens caldria ser tan valentes i podríem ser una mica més lliures. 

És per aquest motiu que demanem una rectificació pública de l’equip de govern i, en particular, del regidor Montfort. Al mateix temps que reiterem la nostra petició de dimissió de la regidora d’Igualtat Montse Arroyo per la seva clara incompetència pel càrrec. 

Les dades d’aquesta passada Festa Major al nostre municipi, posen de manifest que estem davant d’una situació realment alarmant i que en lloc de tirar pilotes fora, cal treballar plegades per revertir-la. 

La nit de la penjada d’estelades, el 24 d’agost, i durant els següents dies de la festa major, el Punt Lila autogestionat de La Barraca de Vilafranca, va comptabilitzar més de sis denúncies d’agressions sexuals greus com tocaments no consentits, estirades agressives, abraçades violentes, o comentaris vexatoris. 

D’altra banda, la matinada del 24 d’agost, per altres carrers de la vila llunyans a la zona de concerts, es van donar com a mínim quatre agressions sexuals més, dues denunciades oficialment a la comissaria dels mossos de Vilafranca. Igualment, durant la diada castellera de Sant Fèlix del dia 30, es va perpetuar una agressió sexual per part d’un casteller i mosso d’esquadra a una periodista de Penedès TV i La Xarxa. 

Enguany, a més, vam demanar una resposta col·lectiva als fets que succeeixen al carrer de la Palma en plena festa. Durant la processó del dia 30 d’agost que passa tradicionalment per aquest carrer i, just del bar homònim, es produeixen tota mena de comportaments per part d’homes. Una part dels seus integrants, vestits amb les pròpies camises de les colles castelleres, tenen actituds violentes i masclistes. En aquesta ocasió, la policia va fer un desplegament inusual a la zona que, en comptes de protegir els balls, va fer d’escorta de les representants polítiques i va criminalitzar amb tota mena de preguntes a les feministes que estaven recolzant els integrants del seguici festiu. 

Després de dos anys de lluites i reivindicacions i amb un Pla d’Igualtat aprovat a correcuita a finals de la darrera legislatura, queda palès que l’Administració no té unes accions prou desenvolupades en matèria de gènere. És un deure dels Ajuntaments garantir la seguretat de les noies i dones a l’espai públic i actuar contra les violències en tots els espais de socialització, incloent-hi la festa major i els altres esdeveniments d’oci. Ens sentim obligades a reivindicar mesures en aquest sentit, a través del moviment popular i la lluita al carrer. 

Volem denunciar públicament, un cop més, que la presència de punts liles durant la festa major va ser francament escassa. N’hi hauria d’haver hagut constantment en totes les zones d’oci festiu de la vila i que les persones hi haguessin tingut un fàcil accés per garantir la seguretat i l’atenció correcta i immediata de les víctimes. 

No cal ser una persona gaire entesa per comprendre que la quantitat de punts liles a la vila durant la festa va ser ridícula i el seu horari va ser exclusivament durant unes hores de la nit. La seva presència es va limitar durant tres dies al centre (28 i 30 d’agost i 1 de setembre) i un parell a la zona esportiva (29 i 31 d’agost). Deixant desatesos espais festius importants, i encara més, si tenim present que durant aquestes dates la població augmenta significativament. 

El feminisme no és una moda ni una manera de blanquejar la inacció governamental d’un Ajuntament que no hi creu. Les dones volem un espai segur per gaudir de la festa i si no hi ha mesures ens estan excloent, un cop més, de les propostes d’oci del nostre municipi. 

N’estem tipes. Fartes d’haver de posar de manifest de manera sistemàtica la incompetència governamental en matèria de gènere. Vilafranca no és un exemple d’èxit. Ens queda molta feina per fer. No ho oblidem. 

-La Barraca de Vilafranca i Assemblea feminista La Ruda-

Un any més…

MANIFEST DE REBUIG CAP A LA PROHIBICIÓ D’ENTRADA DE LES DONES AL BALL DE DIABLES DE SANT QUINTÍ DE MEDIONA I DE L’ARBOÇ

 

Un altre any ens tornem a trobar enmig de l’estiu, època de l’any que més s’omple de festes majors. Al nostre territori, al Penedès, encara hi ha dos balls de diables centenaris on la participació de les dones no està permesa o no es contempla ni fomenta. Davant aquest context inamovible, arcaic i masclista, creiem que ens hem de mantenir en la ferma convicció que la situació és totalment injustificada i requereix un canvi dràstic. D’aquesta manera, continuem la campanya engegada fa uns anys, “Jo també vull poder ser diable!”, i reiterem aquest manifest.

No és cap novetat la forma en què la nostra societat organitza la vida en relació al que s’entén per ser home i dona. Aquesta forma d’organització social es pot extrapolar a molt àmbits, com l’àmbit cultural i folklòric, des de fa molt de temps. Un àmbit format per una sèrie de rituals de molta importància històrica, avalats per la tradició i la identitat, i definits des d’un inici a partir de l’exclusió de les dones.

Sabem que la cultura popular tradicional constitueix motiu de participació comunitària, on emergeixen valors, tradicions, memòria històrica i costums que passen de generació en generació per convertir-se en veritable patrimoni. Amb els anys, com és normal, la majoria han anat canviant i evolucionant, adaptant-se a una sèrie de valors i costums més pròpies del segle XXI.

Tot i així, n’hi ha alguns que sembla que només vulguin evolucionar en alguns aspectes, sense deixar de banda el llegat medieval i franquista que tancava les dones a casa mentre els homes participaven de la vida política, social i cultural. Actualment, al nostre territori, el Ball de diables de l’Arboç segueix vetant l’entrada a les dones i el de Sant Quintí no la fomenta, com fa més de cent anys, per reconeixement i poder. Malauradament, aquesta pràctica és aplaudida i valorada per molta gent amb l’argument de l’autenticitat i l’essència, vinculada a la identitat del poble. Un poble on la meitat de la població no pot experimentar què se sent al formar part d’un ball amb més de cent anys d’història, ja que la dona-mare s’encarrega que tot estigui a punt pel gaudi festiu dels homes de la família i durant la celebració es queden a les voreres i balconades com a fidels i passives espectadores-animadores de l’activitat masculina.

Cal entendre per què és tan important aquesta lluita. Sembla que el caràcter lúdico-festiu de la cultura popular eclipsa la desigualtat de gènere que ocasiona. Cal explicar i entendre per què és tan important la total inclusió de les dones en les festes o els balls tradicionals i populars. També cal entendre per què no ens estan permetent fer-ho i per què aquest fet, aparentment aïllat, reprodueix desigualtat i violència.

Així doncs, la discriminació de les dones en els balls de diables centenaris d’alguns dels nostres pobles contribueixen a la violència. Sí, és una idea radical, que va a l’arrel del problema. Només cal imaginar-se un iceberg, on la part que es veu (10%) són els feminicidis i els aspectes de violència més explícita: abusos sexuals, violacions, agressions físiques, etc., però que a sota l’aigua amaga una gran quantitat de gel, aproximadament 10 vegades més gran, que engloba tot tipus de violència que aparentment no s’identifica a simple vista però que ajuda a sostenir la part visible: l’humor, la publicitat, el xantatge emocional, la desvalorització, la invisibilització, el menyspreu… Sense oblidar tota l’esfera simbòlica: idees, valors, actituds i sentiments, des de la qual es defineixen les conductes o activitats que diferencien homes i dones en la forma d’entendre el que és masculí o femení. Tot això que s’amaga sota l’aigua i que a simple vista no es veu, contribueix a que la punta de l’iceberg segueixi existint. En resum, la discriminació de les dones en les festivitats dels nostres pobles contribueix i reprodueix desigualtat i violència.

El fet que al nostre territori hi hagi balls de diables internacionalment reconeguts pel simple fet que les dones no hi tinguem cabuda, és un cop baix pel paper de la dona cap a aquesta societat igualitària. Estem parlant d’un dret que defensem com a persones per aconseguir condicions d’igualtat en totes les esferes, però sembla que s’infravalori la festa i la cultura popular com a àmbit discriminatori, perquè és una discriminació que no ve “des de dalt” i que, a més, en aquest cas, és una decisió presa “democràticament” dins de l’entitat, i per tant, totalment legítima, sent la majoria del seus membres “d’esquerres”. Persones orgulloses de ser radicals i lluitadores, però que miren cap a un altre costat. Persones, també, que coneixen el discurs feminista però que si el tema dels diables no afecta al meu poble, no existeix. El masclisme ens afecta sempre en tots els àmbits, de lluny i d’aprop. No ens podem permetre ni un sol poble a tots els Països Catalans on hi hagi balls que no permetin l’entrada de dones. Ni una sola exclusió per discriminació a la cultura popular!

Volem canviar-ho tot. Canviar les estructures que conformen aquestes espais masculinitzats i  tradicionalistes, pensats des de i per als homes, de manera que tothom hi tingui cabuda. Nosaltres també sentim aquesta identitat cap al nostre folklore i volem que la nostra figura hi sigui reconeguda.

És per això que continuem exigint la responsabilitat col·lectiva cap a aquest fenomen discriminatori i violent. Demanem la responsabilitat a les institucions que fan de paraigües a aquests balls de diables, els quals reben una gran quantitat de subvenció pública provinent del conjunt de la població, el 51% de la qual són dones. Demanem a tothom que reflexioni sobre la identitat col·lectiva i com li agradaria que fos la seva cultura popular. Que se’n parli, i que sobretot es faci pública l’opinió.

Continuem animant a totes les entitats folklòriques i culturals a manifestar el seu rebuig a aquests balls centenaris. Nosaltres ens reiterem en voler denunciar-ho públicament buscant que totes les entitats, associacions i col·lectius continuïn adherint-se a aquest manifest amb l’objectiu de mostrar el seu rebuig cap a aquests dos balls que veten l’entrada per raó de gènere per tal que l’eliminin. Volem seguir unint les entitats que aposten pel progrés i l’adaptació dels balls a la nostra època, eliminant qualsevol tipus de discriminació per raó de classe, gènere, ètnia o condició. Nosaltres també volem estar al centre de la festa! Els balls de diables centenaris no són intocables i nosaltres hi volem tenir cabuda!

Si visibilitzem i ens encarem al masclisme més proper i normalitzat, podrem afrontar les violències més evidents.

–> SI US VOLEU ADHERIR AL MANIFEST, NOMÉS CAL FER CLIC AQUÍ.

VISCA LA LLUITA FEMINISTA!

Noves samarretes de la Ruda sota el lema #MachoEtVigilem

L’assemblea feminista La Ruda va presentar al vermut del passat 15 de juny les noves samarretes, que serveixen per a l’autogestió del col·lectiu i el finançament de formacions, actes i accions feministes al territori.

La samarreta #MachoEtVigilem, dirigida als homes masclistes i assetjadors d’arreu, té un preu de 10 euros i es pot trobar en tallatge ample i entallat. Per tal d’adquirir una samarreta cal enviar un correu electrònic a l’adreça laruda.antipatriarcal@gmail.com indicant la talla i el tallatge.

De moment es vendran fins esgotar existències.

El Penedès reivindica els 50 anys d’Stonewall

El divendres passat, dia 28 de juny, vam celebrar els 50 anys de la revolta de #Stonewall, caracteritzada per la reacció violenta als constants atacs repressius de les forces de l’ordre i de les institucions.

Al #Penedès es van fer diversos actes per reivindicar i visibilitzar la lluita; una lluita que ha de ser anticapitalista, contra les injustícies socials, la lgtbiqfòbia, el cisheteropatriarcat, la guerra, el capitalisme; a favor de les refugiades, de les persones migrades, de la classe obrera.

Així hem de continuar fent-ho, incloent, també, la mirada LGTBIQ+ a la lluita de l’esquerra independentista. Aquest #28J vam fer-ho, però sabem que no n’hi ha prou. Seguim lluitant!

Catorze assassinats masclistes el mes de juny a Espanya

Aquesta setmana hem omplert els carrers amb les esqueles de les dones assassinades per #violènciamasclista i el nom dels seus assassins. Repetim que el masclisme és la primera causa de mort en les dones d’entre 14 i 45 anys: aquest mes de juny ja hi ha hagut una trentena d’assassinats masclistes a Espanya i avui ens llevàvem amb la notícia de dos nous intents d’homicidi masclista al País Basc.

Cada víctima té el seu assassí: el masclisme és una epidèmia a combatre des del carrer, les cases i totes les institucions; només treballant entre totes el podrem eradicar. Recordem totes les víctimes i les tenim presents cada dia.